Es van trobar.

Era Novembre, feia fred i semblava que volia ploure, la nit queia sobre Barcelona i les llums començaven a encendre’s. Ella caminaba de pressa, sense mirar enlloc, la seva vida era molt dura, massa dura. Ell somreia mentre escoltaba la última cançó del seu grup preferit i anava mirant cada detall de cada carrer, feliç. Ella es deia Diana, ell Marc. Ella contenia les llàgrimes, fent-se la forta, repetint que tot aniria bé. Ell encara no sabia que era un mal dia, la vida li havia regalat tot el que volia. Ella era baixeta, grassoneta, prou maca, encara que ella ho negava, i per sobre de tot, era única. Les seves ferides l’havien fet forta a primera vista, però sota aquesta cuirassa hi havia una nena petita plorant demanant algú que la cuidés. Ell, en canvi, era alt, ros, atractiu en definitiva, encara que sota aquesta primera mirada semblés feliç, es sentia molt sol, massa sol. I llavors, la va veure. Al principi no sabia perquè aquella noia tan normal, que semblava tenir tanta pressa, li semblava interessant, dos segons després va ser conscient que ella l’havia encisat, una mirada, només un segon, i havia vist aquella tristor en els seus ulls, aquella soledat que tant coneixia. Ho tenia clar, la volia conèixer, la volia fer feliç, ja mai no estaria sol. I cada dia, a la tarda, quan començaven a encendre els ulls ell passejava per aquest carrer, per trobar-la, però mai la veia, mai no hi era, i caminaba cap als carrers dels voltants, caminaba amunt i avall cercant-la, però no apareixia... fins que un dilluns de primavera, quan el sol començava a emplenar els dies i ja no calia portar l’abric, la Diana va aparèixer, igual que el primer dia, caminant de pressa, amb la mirada perduda, com trista. En Marc es sentia feliç, s’hi va apropar, es van mirar als ulls i es van trobar.